LA VIDA TAL COM ÉS

Iniciem el camí de la vida nous en el projecte, no tenim ni idea de com es desenvoluparà tot. Anem vivint o sobrevivint buscant moments de felicitat. Ens allunyem del que ens fa mal i ens fa patir i busquem l’equilibri i l’harmonia. Necessitem estar bé i volem que els que ens envolten també ho estiguin.

Quan som petits volem que els nostres pares estiguin contents i satisfets de nosaltres. No seguim exactament el que desitgem fer, senzillament ens deixem endur pel que ens recomanen i ens obliguen a fer. Obeïm i ens comportem de forma mimètica a com els adults actuen. Aprenem del que fan i ho copiem. Hi ha conductes que integrem com a propies i no ho son i creiem que això és la veritat de la vida. Anem formant la nostra personalitat en base a tot això i també a l’educació que rebem de l’escola. Aprenem de les experiències que anem vivint i depenent de com és el nostre entorn proper així anem construint el que som.

Ens anem curtint amb les vivències doloroses i de les relacions i experiències danyines. I fabriquem una cuirassa protectora. I això crea una personalitat concreta i falsa de nosaltres mateixos.

També degut a tota la informació rebuda pels medis de comunicació ens fem una idea bastant negativa del que és la vida. Ja que hi ha un interès en fer-nos creure això i tenir-nos controlats per la por. La por és una gran eina de manipulació de masses.

Solem guardar més records dolorosos i que ens han danyat que no pas els moments bons i planers. La ment és així, és selectiva. I juga, i provoca emocions que ens fan mal.

No valorem les coses quan les tenim i només tenen importància quan les perdem. Vivim ràpid sense prestar atenció al moment present i llavors el perdem. Pensem que el present és només un medi per arribar al futur. El demà és una fugida endavant. El futur és un autoengany. I sempre estem esperant que el futur sigui millor que el present.

Som cada dia més rics en experiències i en coneixements però no en tenim mai prou. Busquem moments de felicitat en coses externes que ens omplin. Moments de felicitat efímera. Sentim la obligació d’estar sempre fent coses i sempre enfeinats, ja que si no, tenim la sensació que perdem el temps.  Si no són coses materials, també poden ser aprenentatges, cursos i formació constant per saber més cada dia. O també coses mentals; com projectes de futur o pensaments repetitius que no paren. No sabem aparcar-ho tot, no n’hi ha mai prou. No ens sentim suficients. No estem bé amb nosaltres mateixos. No sabem que volem. No sabem qui som. No ens coneixem. Ens desequilibrem ràpid per qualsevol imprevist. Tot ha d’estar previst i controlat. Ens sentim sols, insegurs, incompresos, víctimes. I sense una fita exacte on arribar, desconeixem tantes coses.... Estem plens per fora però buits per dins.

El nostre ser reclama llibertat, aquella llibertat de sentir i no fer. Aquella acceptació del present, acceptació d’aquest moment tal i com és. Confiança en la vida. Comprendre que tot el que ens va presentant és just el que necessitem. Cal mirar-ho com si nosaltres mateixos ho haguéssim triat tot. Pot ser que ara no ho entenguem, però més endavant segur que li veurem el sentit. Tot el que passa és un aprenentatge per créixer.

Quan un accepta una situació i permet que sigui com és, sense resistència, deixant anar tot. I llavors la vida és més fàcil. I les coses materials i externes perden importància, ja no són tant necessàries.

La ment passa a segon pla i podem expandir-nos lliurement tal com som per que no jutgem.

Desapareix la dependència i no ens cal omplir-nos de res material, ni de idees mentals.
Vivim la vida. La vivim en tota la seva immensitat i gaudim de tot sense jutjar-ho. No anem posant "m'agrada" o "no m'agrada" Tot és tal i com ha de ser.

 Ens sentim magnificients, ens sentim complerts. I confiem en la vida tal com és.